dimecres, 25 de gener del 2017

Figueres: museus, mites i xifres

Article publicat a EL PUNT/AVUI (25 de gener de 2017)

L'èxit del Teatre-Museu Dalí ha provocat, des de fa anys, que molts col·leccionistes locals o forans s'hagin fixat en Figueres o el seu entorn, amb l'ànim de crear-hi el seu propi museu. Enmig d'aquesta dinàmica, a finals del segle XX, el cineasta Tomàs Mallol va proposar la creació d'un museu del cinema a la Sala Edison, un espai de propietat privada.
La història és ben coneguda: la manca d'entesa entre el col·leccionista i el govern municipal, dirigit per l'alcalde Marià Lorca, va ser aprofitada per l'Ajuntament de Girona, que va tancar un acord amb Mallol. La “pèrdua” del museu va ser criticada per molts sectors ciutadans; entre ells, l'oposició municipal que jo mateix encapçalava. Des de fa anys, però, crec que vam cometre un error criticant-lo. Ens vam equivocar i, amb la perspectiva dels fets, crec que és just reconèixer públicament l'encert de l'alcalde Lorca per no haver cedit a les pretensions de Tomàs Mallol.
El contingut de l'acord de Mallol amb Girona, anunciat el 2 de gener de 1994, no tan sols hauria estat insostenible econòmicament per a l'Ajuntament de Figueres, sinó que hauria estat contraproduent. Per què? Perquè ens hauria impedit fer el nou Museu del Joguet, nascut de la compra de l'Hotel París, a mitjans de 1994, i obert al públic, després de les obres de reforma i rehabilitació, el 12 de desembre de 1998.
Per entendre millor la meva afirmació, deixeu-me posar unes quantes xifres sobre la taula. Sense entrar en les inversions d'adequació i millora dels edificis, centrem-nos primer a dir quant van costar les dues col·leccions. La compra de la col·lecció Mallol per 1.200 milions de pessetes (7,2 milions d'euros) –a pagar fraccionadament durant cent anys, aplicant-hi el corresponent increment anual d'IPC– comportava una paga inicial de 12 milions de pessetes anuals (72.121 euros). Una quantitat que, aquest 2017, ja s'ha transformat en 132.978,80 euros.
La col·lecció de Josep M. Joan i Pilar Casademont –i dels altres prop de 900 donants–, que consta d'uns 18.000 objectes, va ser valorada l'any 2015 en 6.987.170 euros. Però, a diferència de la gironina, aquesta col·lecció, junt amb el fons artístic i documental que l'acompanya, ha estat cedida gratuïtament a la fundació i, tal com estableixen els seus estatuts, restarà sempre a la ciutat de Figueres.
Comparem, a continuació, com funcionen la Fundació Museu del Cinema –organisme d'iniciativa municipal– i la Fundació Museu del Joguet de Catalunya –fundació privada amb una clara vocació pública–. Les xifres també són eloqüents. El pressupost de la primera, el 2015, era de 556.020 euros, i rebia una subvenció municipal de 373.820 euros (el 67% del pressupost). El pressupost de la figuerenca, en canvi, era de 370.000 euros el 2016, amb una subvenció municipal de 50.143,42 euros (el 13,5% del pressupost), per col·laboració en les despeses de funcionament, activitats i manteniment del museu.
Si ens fixem en els usuaris de cada equipament (la suma dels visitants i els participants de les activitats), podrem comprovar quina dinamització cultural i educativa exerceixen a la seva ciutat. Així, durant l'any 2015, el museu gironí va tenir 67.000 usuaris i el figuerenc 55.000. Aquestes xifres, però, no ens diuen res sobre la seva capacitat d'atracció de turisme cultural. Aquest indicador, en tot cas, el podem trobar en la venda d'entrades; així doncs, segons les dades del 2015, el museu gironí va pressupostar per aquest motiu uns ingressos de 95.000 euros (el 17% del pressupost), mentre que el figuerenc, el 2016, 173.900 euros (el 47% del pressupost).
Un altre indicador interessant és el GironaMuseus, l'entrada única que agrupa els sis museus de la ciutat, amb finalitats de promoció i difusió conjunta. L'any 2015, el Museu del Cinema va rebre 480 entrades úniques i en va lliurar 2.716: en total, 3.716 entrades; una xifra que mostra la baixa capacitat d'atracció de turisme cultural del Museu del Cinema.
Un cop vistos els números, podem dir que, tot i que ambdós museus compleixen una funció cultural i educativa molt notable –que són la raó bàsica i prioritària de qualsevol museu–, tenen en realitat un impacte econòmic força escàs sobre les seves ciutats. Això sí, l'impacte del museu figuerenc és un xic superior, tal com demostren les dades. També queda clar que, a mitjans dels noranta, Figueres no podia assumir un doble projecte museístic de forma gairebé simultània. Sens dubte, el resultat del procés viscut ara fa 22 anys va ser el millor possible per a la ciutat. La compra de l'Hotel París com a punt de partida per modernitzar el Museu del Joguet, l'ha convertit en punt de referència de la vida cultural figuerenca, a més de tenir una projecció nacional i internacional innegable. Per això, val la pena desterrar per sempre del nostre imaginari col·lectiu que la marxa del Museu del Cinema va ser una pèrdua. De fet, la col·lecció Mallol no va ser mai de la ciutat!
Siguem justos: molt pocs museus tenen la capacitat d'incidir en l'economia local. A Figueres, disposem d'un punt d'atracció de rellevància mundial al cor de la ciutat: el Teatre-Museu Dalí, un motor autèntic de l'economia figuerenca. Si extrapolem els resultats de l'estudi d'impacte econòmic de la Fundació Gala-Salvador Dalí (UdG, 2012), el valor de la renda generada per les activitats de la fundació se situaria al voltant d'un 8% del PIB de Figueres.
Per això, Figueres ha de mantenir la serenor i no deixar-se enlluernar davant els cants de sirena de determinats promotors museístics. La prioritat de la nostra ciutat exigeix aprofitar molt més el potencial dalinià per crear nous llocs de treball, allargar l'estada del visitant, atreure més nouvinguts d'arreu del món, provocar noves pernoctacions... Efectes que sorgeixen traient profit de l'eix Teatre-Museu Dalí/Museu del Joguet/Museu de l'Empordà/Casa Dalí/Oficina de Turisme/Casa Empordà, que l'Ajuntament de Figueres defensa com a eix estratègic.
La capital empordanesa té moltes prioritats per resoldre en el terreny de la cultura, abans d'hipotecar-se amb un projecte que li pot generar més problemes que solucions. Els mateixos que ens podria haver provocat acceptar les exigències que Tomàs Mallol demanava a l'alcalde Lorca. Una lliçó de la qual tots hem d'aprendre i que ens ha de fer veure que, enarborant el mite d'allò que no va poder ser, una bona colla de figuerencs hem viscut molts anys equivocats.

Joan Armangué i Ribas
Alcalde de Figueres (1995-2007)

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada