dissabte, 12 d’agost del 2017

Ramon Boixadós, un figuerenc incansable





Actualització de l’article publicat amb el mateix títol al 
setmanari de l’Alt Empordà, en data 24 de desembre de 2012.

El 31 de desembre de 1927 neix a Figueres, a la casa Romaguera dels avis materns, ubicada a la Plaça del Teatre popularment coneguda com a Plaça del Peix i que avui porta el nom de Plaça Gala – Salvador Dalí. L’any 1932 la seva mare, que era mestra a Llançà, és destinada a Barcelona on el seu pare exercia de mestre al Grup Escolar Rosselló integrat a l’Institut Pi i Margall, al qual ell s’hi va incorporar com a alumne. En ser clausurat l’Institut Pi i Margall una vegada finalitzada la Guerra Civil, acaba el batxillerat a l' “Instituto Nacional Menéndez y Pelayo”. L’any 1947 ingressa a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials on es llicencia al cap de cinc anys.

L’any 1953 es desplaça a París on treballa un any en una companyia francesa especialitzada en tractaments d’aigua. A l’any següent s’incorpora a la seva filial espanyola. L’any 1955 s’incorpora a l’equip d’assessors tècnics d’una important societat encarregada de l’assessorament industrial de més de 4000 empreses. Tretze anys després, l’any 1968, assoleix el càrrec de Conseller Delegat. A la dècada dels 70 desplega la seva múltiple feina d’assessorament en diversos àmbits: treballa com a consultor de l’Institut Nacional d’Indústria (INI), així com de l’Ajuntament de Barcelona i del Ministeri d’Indústria. També exerceix la Presidència del Consell d’Administració d’importants empreses d’àmbit estatal, així com la Presidència de la Federació d’Associacions d’Enginyers Industrials d’Espanya.

El 29 de desembre de l’any 1982 es produeix un punt d’inflexió en la seva vida professional en ser nomenat President de RENFE i delegat del govern a la companyia ferroviària, fins a la tardor de l’any 1985 en què va presentar la seva dimissió del càrrec. D’aquesta època es podrien explicar moltes anècdotes del seu caràcter. Una d’elles, pocs dies després del seu nomenament, va sorprendre l’empleat ferroviari, que despatxava els bitllets de l'estació de Nuevos Ministerios, quan es va trobar que un viatger col·locava sobre el taulell un passi ferroviari, i el titular era, el president de la companyia, després d’esperar torn davant d'una finestreta com la resta dels viatgers i amablement demanés un bitllet de primera classe per a l'Electrotrén de Valladolid.

L’any 1986 l’Ajuntament de Barcelona l’incorpora al projecte olímpic encomanant-li en primera instància la gestió, en qualitat de Conseller Delegat, de l’empresa Nova Icària S.A. encarregada de dur a terme la remodelació del sector Poble Nou on s’ubicà la Vila Olímpica, la qual va representar l’obertura de la ciutat de Barcelona al mar. L’any 1990 assoleix el repte de fer-se càrrec de l’empresa Vila Olímpica S.A. (VOSA) amb la missió de coordinar el holding de les obres olímpiques que aprofitant l’avinentesa dels Jocs Olímpics va promoure la renovació urbanística de la façana marítima de Barcelona.

L’1 de desembre de 1990 cal esmentar, en clau empordanesa, que va ser anomenat Confrare de la Bota de Sant Ferriol. El 8 de gener de l’any 1991 la seva vida fa un nou salt qualitatiu en ser nomenat per unanimitat President de la Fundació Gala-Salvador Dalí. El 27 d’abril de 1991 fa el pregó de les Fires i Festes de la Santa Creu de Figueres. Des de l’any 1996 forma part de la Junta del Patronat de l’Hospital de Figueres.

Al llarg de la dècada dels 90, compatibilitzà els seus càrrecs públics amb una intensa activitat professional a l’àmbit de la societat civil assolint la Presidència de diverses entitats. El Col·legi d’Enginyers de Catalunya va atorgar-li, l’any 2004, el Premi a la Trajectòria Professional. Una trajectòria que el porta a presidir l’asseguradora Ibermutuamur. Ha presidit la Corporació Mútua, grup que reuneix a vuit mútues d'accidents de treball i malalties professionals I la seva activitat incansable l’ha portat a ser conseller en organitzacions com Port Olímpic de Barcelona, Patronat del Museu Olímpic de Lausanne, EDS Espanya, Fecsa, Roland Berger i Schneider Electric Espanya. Actualment, també formava part del Patronat de la Fundació Príncesa de Girona com a representant de la Fundació Gala-Salvador Dalí, una de les quatre entitats promotores.

Sempre he defensat una idea de ciutat en una doble dimensió: la física i la humana, però amb la plena convicció, per damunt de tot, que la ciutat és la gent. Més que l’urbanisme, més que els serveis, més que qualsevol altra cosa, la ciutat és la seva gent. I és la gent, que ha contribuït, generació rere generació, a construir la Figueres d’avui. La ciutat d’avui és el resultat de l’acció de molts homes i dones, que individualment o col·lectivament, han participat en la generació o transmissió d’idees transformadores i en el disseny, impuls i execució de projectes d’una gran dimensió ciutadana i, en alguns casos, amb una important projecció exterior.

La biografia del figuerenc Ramon Boixadós és un orgull per la ciutat. Pels figuerencs i figuerenques sempre és un motiu d’orgull i d’autoestima que un fill de la nostra ciutat hagi tingut una important incidència en la vida econòmica, social i cultural del país, en l’àmbit privat o públic. La important trajectòria de Ramon Boixadós queda reflectida en el seu ampli currículum. Per damunt de tot, un figuerenc que des de qualsevol racó del món ha exercit i exerceix de figuerenc. I per damunt de qualsevol altra consideració, un figuerenc que ha presidit una institució que ha generat uns efectes importants per a Figueres. Una institució, la Fundació Gala-Salvador Dalí, que és un referent i un model d’una exemplar gestió museística; d’una gran trajectòria en la conservació del llegat dalinià; d’una brillant feina en la defensa i la potenciació de l’obra i la personalitat de Salvador Dalí; de la millor i més bona projecció i promoció del nom de la ciutat de Figueres arreu del món.

El balanç de la Fundació Gala-Salvador Dalí, sota el lideratge de Ramon Boixadós, supera al de qualsevol altra institució cultural del país. Els resultats d’una gestió que ha significat la reinversió dels seus beneficis, excedents com li agrada definir-ho el President de la Fundació, en la compra de més de 300 obres de Salvador Dalí per un valor de més de 60 milions d’euros. El resultat d’aquesta acció té dos grans beneficiaris: l’obra i la figura de Salvador Dalí, per un costat, i per l’altra, la ciutat de Figueres.

I és per aquest motiu, que la ciutat de Figueres, i en el seu nom l’Ajuntament de Figueres, va fer un reconeixement públic del lideratge de Ramon Boixadós en el projecte dalinià, tan important per la ciutat de Figueres, en el passat, en el present i en el futur, atorgant-li la Fulla de Figuera de Plata al Mèrit per acord plenari de 12 de desembre de 2002. En la mateixa línia, el Consell de Ministres de 25 d’abril de 2003, va concedir-li la Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi per la seva trajectòria al capdavant de la Fundació Gala-Salvador Dalí, des de 1991.

L’acte de lliurament de la Fulla de Figuera, el 24 de març de 2003, va omplir el Saló de Sessions de l’Ajuntament de Figueres i va comptar amb l’assistència d’un nombre important de personalitats, entre altres, la Infanta Cristina, l’exministre Enrique Barón i l’advocat Miquel Roca Junyent. La personalitat de l'homenatjat va ser glossada per Claudi Boada i Montse Aguer. En la seva intervenció, Boixadós va voler compartir la distinció: “me la mereixo si la comparteixo amb tots els que han fet possible que la Fundació tingui prestigi arreu del món”. El reconeixement institucional a Ramon Boixadós és una distinció que va tenir en compte el passat, mirant el present i amb la voluntat de guanyar el futur, en el camí de l’enfortiment del binomi Figueres-Dalí. D’un futur, que l’any 2004, centenari del naixement de Salvador Dalí, va fer un salt qualitatiu i quantitatiu important pels seus efectes de promoció internacional, d’enfortiment de la capacitat d’atracció de visitants, en el camí per consolidar la ciutat de Figueres com un referent del turisme cultural. 
 
 @Conxi Molons
 
Des de Figueres i l’Empordà, el reconeixement a Ramon Boixadós, com el darrer, el nomenament d’Associat d’Honor de Comerç Figueres Associació, lliurat el 2 de juliol de 2012, i des de Catalunya, amb la concessió de la Creu de Sant Jordi aquest 2017, és, fonamentalment, pels mèrits contrets en la presidència de la Fundació Gala-Salvador Dalí durant 26 anys, però, també, és un reconeixement a un figuerenc amb una llarga i notòria trajectòria pública i privada; a un figuerenc incansable, que ha mort a 89 anys, al mateix any de la celebració del 25é aniversari dels JJ.OO Barcelona’92, un exemple i model de bona gestió, que tingué tres noms propis, Josep Miquel Abad i Ramon Boixadós, en les funcions executives, i Pasqual Maragall en el lideratge, i després d’una una plena activitat empresarial i de lideratge del projecte dalinià.



dimecres, 9 d’agost del 2017

Pelai Sala i Berenguer: el cadaquesenc de Santiago de Xile

Article publicat al Setmanari de l'Alt Empordà (8 d'agost de 2017)

Pelai Sala i Berenguer és un dels molts personatges oblidats a l’Empordà; un oblit que, fins i tot, s'estén a Cadaqués, la seva vila natal. Aquesta situació, sens dubte, és fruit del llarg silenci del franquisme, al qual hi hem d'afegir la recuperació selectiva de la memòria històrica, duta a terme durant els temps de la represa democràtica; ambdós factors, combinats amb els buits avui existents en la nostra historiografia local i comarcal, han fet que la seva figura hagi quedat arraconada de manera injusta. Una situació que aquest article vol contribuir a redreçar.
Una llar culta, republicana i compromesa
El 20 de juny de 1909, Pelai Sala i Berenguer naixia a Cadaqués. Era fill d’Iu Sala i Pomés i Anna Berenguer (Anita). La seva mare, Anita, havia nascut a Santiago de Cuba; un fet molt habitual en aquella època, a causa de l’emigració per mar cap a Amèrica de molts cadaquesencs. Pelai era el fill petit de la parella i tenia tres germans: Maria, la gran, era filla d’un primer matrimoni d'Iu, mentre que els altres dos, Josep i Úrsula, eren fills d'Iu i Anita. Les arrels de la família estaven molt vinculades al poblet empordanès: només l'avi patern de Pelai era originari de Blanes, però els altres avis havien nascut a Cadaqués.
El pare de Pelai, Iu Sala, era un home compromès políticament i que tenia molta iniciativa. De jove, havia treballat a la pesca i la navegació marítima; de fet, va arribar a ser capità de vaixell, càrrec que va acabar abandonant per dedicar-se al comerç, ofici que va compaginar amb la salaó de peixos que ell mateix capturava.
Republicà federal convençut, Iu Sala va arribar a ser regidor-síndic de l’Ajuntament cadaquesenc. En aquell Cadaqués bulliciós de finals del segle XIX i de principis del XX, Sala va brillar com un activista social i cultural: durant els biennis 1902/1903 i 1906/1907 va ser el President de la societat l’Amistat –més coneguda com el Casino o, en períodes anteriors, societat La Benéfica–. També va ser director gerent de la societat mercantil Art i Joia, de la qual n'arribaria a presidir la societat recreativa i cultural.
En paral·lel, Iu Sala va fundar, amb Àngel Trèmols i Antoni Julià, el quinzenari local Sol Ixent (1923-1935), i sempre formar part de la seva redacció. No és rar, doncs, que l'any 1931, quan Iu Sala va morir, Sol Ixent li dediqués un emotiu obituari. En aquest, s'hi podia llegir la notícia que, en plena Dictadura de Primo de Rivera, els seus enemics "l'acusaren de separatista i d'àcrata, i el nostre amic fou processat, empresonat, perseguit, molestat, coaccionat i privat dels mitjans de treball i de vida, i hagué d'abandonar la vila, però, ferm en les seves conviccions, no abandonà pas la lluita».
La marxa obligada d'Iu Sala a Barcelona, el va obligar, sens dubte, a menar una nova vida. Ara bé; un cop instal·lat a la capital catalana, Sala no es va oblidar mai ni de les seves conviccions polítiques, ni dels seus lligams afectius i culturals amb la vila empordanesa.
Tot i que, a partir d'aleshores, la presència dels Sala-Berenguer a Cadaqués va quedar restringida als estius i als Nadals, pare i fill continuaven col·laborant amb Sol Ixent –Iu va ser el redactor en cap durant els dos últims anys de la seva vida–; al mateix temps, la família participava en qualsevol iniciativa que afavorís i modernitzés el poble. D'aquesta manera, Iu i els seus fills Josep i Pelai van formar part del grup de «cadaquesencs de naixament o cor, residents a fora» que, el 4 d’abril de 1930, van presentar un escrit a l’Ajuntament, preocupats pel progrés i el benestar de la vila.
En aquell text, els firmants instaven el consistori a tirar endavant un projecte que consideraven cabdal per poder millorar la vida de veïns i estiuejants: un servei d’abastiment d’aigua potable i la creació d'una xarxa de clavegueram. Entre els homes amb visió de futur que firmaven aquella petició també hi havia, entre d'altres, Gaietà Rahola, Frederic Comas, Manuel Escofet, Joan Albert Escofet, Josep Umbert, Joan Riberes, Josep Xirau, Josep Costa, Eladi Escofet, Sebastià Rahola, Baudili Escofet, Josep Berenguer, Pius Rahola, F. Estragués, Joaquim Duran, Hermengild Bosch, Gaietà Rahola Quirch, Joaquim Guitert, Victor Rahola, Antoni B. Pont i Carles Rahola.
L'escrit, de passada, feia una defensa aferrissada dels beneficis que els comportava el turisme: «Hoy por hoy, el turismo constituye la principal y casi única fuente de riqueza de nuestra villa y que el turismo y la explotación de las bellezas naturales de nuestras costas, está llamado a ser un factor de imponderable fuerza para la vitalidad y progreso de nuestra hermosa población». La instància estava oberta a noves adhesions, que es podien fer efectives a la Llibreria que Iu Sala tenia a Barcelona, situada als soterranis de la Plaça d’Espanya.
L'advocat que parlava en català
Iu Sala i Pomés va ser un home popular i una peça clau en la història moderna de Cadaqués; de fet, el seu record s’ha transmès de generació en generació. La figura de Pelai Sala i Berenguer, en canvi, ha acabat engolida per l'oblit. La culpa d'aquesta desaparició, en part, es deu als condicionants esmentats al principi de l'article; ara bé, també cal afegir-hi alguns factors biogràfics adversos, com el fet que, igual que tants altres catalans, s'hagués d'exiliar a l'Amèrica del Sud, on va menar una carrera professional lligada al món de l'edició.
Un primer tast d'aquest món, com hem vist, el va fer a través de la revista Sol Ixent. Molt abans d'això, esclar, Pelai Sala també havia començat a Cadaqués la seva escolarització, a l'escola de Pelai Prats. Hi va estudiar fins als dotze anys, quan va fer l’examen d’ingrés a l’Institut de Girona, on es va matricular per lliure dels dos primers cursos del batxillerat; els va continuar, també per lliure, a l’Institut de Figueres, on va obtenir el títol a disset anys.
Coincidint amb el trasllat forçós de la família a Barcelona, Pelai va començar la carrera universitària a la Facultat de Dret, on es va llicenciar com advocat a vint-i-dos anys. A finals del 1931, obria el seu bufet professional en el nou domicili familiar, al carrer Urgell, núm. 20, de Barcelona. El jove hi vivia amb la seva mare, vídua des de feia poc per la mort d'Iu, el 3 de juny de 1931.
D'una manera bastant ràpida, el flamant advocat va anar adquirint un ferm prestigi professional. El seu creixement personal semblava anar en paral·lel al d'aquella Barcelona optimista i amb ganes de renovació, que celebrava la instauració de la República i el restabliment de la Generalitat. El compromís del jove amb el catalanisme era nítid i proactiu. Com recorda Julià Guillamon, Pelai Sala va ser «l’home que parlà per primera vegada en català en els tribunals de Barcelona».
L'home de la Unió Socialista de Catalunya
Pelai Sala es va afiliar a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i, quan encara no havia complert els vint-i-tres anys, va ser elegit president de la secció del districte VI de Barcelona, membre de la junta central i secretari d’actes de la junta executiva de la Federació Comarcal de Barcelona de la USC, una junta que aplegava totes les seccions de la ciutat. Sala estava alineat amb el sector moderat que lideraven Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, un corrent del qual també en formaven part els figuerencs Josep i Joaquim Xirau, defensors d’un socialisme reformista, humanista i liberal, d’un marxisme heterodox i d’un catalanisme internacionalista que defensava la llibertat de Catalunya, que no impliqués separació sinó un federalisme de plena sobirania.
L’any 1934, el conseller d’Agricultura i Economia, Joan Comorera, va nomenar Pelai Sala el seu representant al Consell Superior de Cooperació. L’activitat política del jove era cada cop més intensa. A part dels càrrecs directius de la USC que mantenia a la ciutat de Barcelona, Sala va col·laborar en l’expansió del partit arreu de Catalunya, sobretot a l’Alt Empordà. No ens ha d'estranyar, doncs, que l'any 1934 s'hagués constituït a Cadaqués una de les cinc seccions de la USC a la comarca; o que l’any 1936, de les dues seccions que encara en restaven constituïdes, una fos la de Cadaqués. La seva influència política era evident.
Sala va ser elegit diputat a Corts a les eleccions el 16 de febrer de 1936. Era membre de la candidatura del Front d’Esquerres a la circumscripció de Barcelona província i va obtenir 194.866 vots. Aleshores, només tenia vint-i-sis anys, fet que el convertia en el diputat més jove de la cambra.
En una entrevista a Justícia Social, mantinguda durant la campanya electoral, Sala expressava dos anhels que esperava assolir amb el triomf a les eleccions: «retornar al país la dignitat d’un poble del segle XX» i «donar a la República un contingut amplament democràtic i social». Unes expectatives que trencaria l’esclat de la Guerra Civil.
Colpit pels fets de maig
El 23 de juny de 1936, Sala va participar en la fundació del PSUC, resultat de la fusió de la Federació catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari. Al cap de tres setmanes, l’alçament militar del general Franco iniciava una dura i incruenta Guerra Civil.
Durant aquest període, Pelai Sala va ocupar càrrecs destacats vinculats amb la justícia: Magistrat d’Audiència amb destinació a l’Audiència Provincial de Barcelona i adjunt a la presidència del Jurat Popular de Barcelona (agost de 1936); Jutge de 1ª instància i instrucció del Jutjat núm. 8 de Barcelona (setembre de 1936); i agregat al departament de Justícia (novembre de 1936).
El 28 d’abril de 1937, el conseller de Justícia, Joan Comorera, el va nomenar sotssecretari de Justícia, amb les funcions de cap superior dels serveis de Justícia; càrrec que va exercir durant 2 mesos. L’1 de juliol, el nou conseller de Justícia, Pere Bosch i Gimpera, nomenat dos dies abans, li va acceptar la dimissió.
La decisió de Pelai Sala no era gens aliena als tràgics fets del 6 de maig, que el govern de la Generalitat no va ser capaç de controlar, cosa que li havia provocat un fort sentiment de frustració. Precisament, el 20 de juny, pocs dies abans de dimitir, Sala havia participat en l’homenatge a les víctimes cadaquesenques d'aquell trist dia. De fet, la seva vila natal i el Port de la Selva van ser les dues poblacions gironines que van patir més episodis violents durant aquella jornada; a Cadaqués, van morir cinc persones, entre les quals hi havia el mestre republicà Rafael Tasis i dos regidors de l’ajuntament. L’agutzil Manuel Rahola va poder salvar la vida enmig de la confusió creada.
L'acte d'homenatge celebrat a Cadaqués, segons recollia la premsa, va estar dedicat a les «víctimes innocents d’uns incontrolats al servei de baixes i inconfessables passions, no de cap ideal noblement sentit i intel·ligentment comprès». Pelai Sala va ser un dels oradors de la vetllada i, durant el seu discurs, va condemnar els fets enèrgicament i va reclamar que aquests no restessin sense ser sancionats. Durant l'acte, també es van batejar l’avinguda dels caiguts del 6 de maig de 1937 i el Parc i grup Escolar Rafael Tasis.
El juliol de 1937, Sala va passar a prestar serveis al departament de Treball i Obres Públiques. A finals de setembre, seria designat pel Govern de la Generalitat vocal del Tribunal Especial d’Espionatge i Alta Traició de Catalunya. Com a diputat, participaria en la darrera sessió de les Corts republicanes, celebrada al Castell de Sant Ferran l’1 de febrer de 1939, on hi van assistir 62 diputats, entre ells Miquel Santaló, empordanès resident a Girona.
Exiliat a l'Amèrica del Sud
Pelai Sala es va exiliar l’any 1939 i se'n va anar a l'Amèrica del Sud, per establir-se a l'Argentina, on es va casar amb l'alemanya Gina Ing. Des d'un punt de vista polític, Sala va ser expulsat del PSUC l'any 1941 i, aleshores, es va incorporar al Partit Socialista Català, partit que acabaria confluint més tard en el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Des d'un punt de vista laboral, el cadaquesenc va treballar en el món editorial.
Al cap d'uns anys, el 1949, Sala es va traslladar a Xile, on va continuar fent d'editor –va dirigir la delegació xilena de l'Editorial Grijalbo– i, com havia fet el seu pare a Catalunya, va crear una empresa en el sector pesquer. A Santiago de Xile, l'empordanès va regentar la Llibreria Catalonia (1964-1970) i va ser secretari de la Cambra Xilena del Llibre. També va destacar en la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Després d'enviudar, l'empordanès va tornar a casar-se amb Amanda Palou, una xilena d’origen català.
Des de la seva arribada a la capital xilena, Sala va mantenir una intensa activitat en el Centre Català de Santiago de Xile, on va ocupar els càrrecs de secretari, vicepresident i assessor de la presidència. Al mateix temps, va ser fundador i president de la Institució de Cultura catalana de Xile; va presidir la comissió organitzadora dels Jocs Florals de la Llengua catalana a Santiago de Xile (1962), dels quals en va ser mantenidor diversos anys. La seva trajectòria seria reconeguda per la Institució de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), que li va concedir el premi Batista i Roca (1995).
El guardó feia justícia a la seva important trajectòria cultural endegada a Xile, on va col·laborar amb intel·lectuals i escriptors catalans que es trobaven en una situació similar: Oliver, Benguerel, Ferrater Mora, Guansé, Trabal, Jordana, Pruna... i que en els anys més difícils per l’edició de llibres catalans, des del Centre Català de Santiago de Xile, van fer possible la publicació d’obres seves i d'altres autors, com ara Carles Riba o Josep Carner.
Pelai Sala només va tornar a trepitjar Cadaqués en dues ocasions, gairebé al final del franquisme, i ho va voler fer d’una forma silent i discreta. De qualsevol manera, les seves cartes que escrivia a la família lluny de Catalunya, expressen el seu amor cap als seus, l’estima que sentia pel País i pel seu enyorat Cadaqués, com li agradava anomenar-lo. Pelai Sala va morir a Santiago de Xile, el 19 de juliol de 2002, i la seva mort només va ser recordada per un nebot seu, dins la secció Bústia del diari Avui.
Com afirmava l’escriptor José Saramago, «cal recuperar, mantenir i transmetre la memòria històrica, perquè es comença per l'oblit i s'acaba en la indiferència»; en concordança amb aquesta tesi, crec que es fa necessari arrencar de l’oblit la vida i la trajectòria política i cultural de Pelai Sala i Berenguer. L’Empordà i el seu enyorat Cadaqués no poden restar indiferents a figures d'aquesta magnitud. I vindicar-los, equival a reivindicar la construcció d'un país més lliure, més culte, més just socialment i amb igualtat d’oportunitats per a tothom.





dimarts, 8 d’agost del 2017

Eduard Puig Vayreda i la Cambra Agrícola de l'Empordà

 
Eduard Puig Vayreda
Blog d'Eduard Puig Vayreda

La Cambra Agrícola
Els figuerencs nascuts després de 1965  - per acotar una mica - han de tenir molt bona memòria per recordar l’edifici de l’antiga Cambra Agrícola situat a la placeta baixa de la  Rambla, en el lloc que avui ocupa el Museu de l’Empordà i que fou enderrocat a finals de 1968.
Per ajudar a fer memòria els pot servir el llibre “Cambra Agricola de l’Empordà. Arquitectura, economia i societat[1] del que no es pot dir que sigui una novetat editorial , doncs data de finals de 2016,  però del que encara se’n van fent presentacions públiques encaminant-se cap a la segona edició. El llibre té un interès indiscutible per a tots els qui intentin conèixer la història de la comarca empordanesa així com de la seva capital Figueres.
Escut de Figueres que hi hagué
a la Cambra Agraria
Aquesta obra es divideix en tres parts ben diferenciades cada una d’elles tractades per autor diferent. La primera, que es obra de l’historiador Albert Testart, fa un estudi ben estructurat del que fou aquella institució des de la seva fundació l’any 1900 fins a la desaparició en l’agitat període 1936-39.
El pes d’una agricultura en transformació com a base de l’economia comarcal, l’interès per les noves tècniques productives i per formules innovadores  d’associacionisme agrari, entre molts altres factors promogueren i van fer viure aquella institució que, com es digué en la darrera presentació del llibre, fou una entitat transversal – paraula avui de moda – el que vol dir que hi tenien cabuda gent de filiació diversa i procedència social igualment dispar, units per l’interès de la modernització del camp i del progrés agricola de l’Empordà en particular. No fou una patronal de propietaris com l’IACSI[2] ni menys encara una sindical pagesa, ni una associació de petita i mitjana empresa, que de tot hi havia. Tingué doncs el gran mèrit de no poder-se etiquetar amb cap  ideologia  política determinada més enllà de la política rural encertada pel país. Com a exemples singulars poden dir que foren dirigents de la Cambra des de Joan Arderius republicà federal de radicalitat provada i anticlerical militant fins a Pere Vayreda catòlic practicant i president comarcal de la Lliga.  
La molt ben documentada segona part que escriu l’arquitecte Joan Falgueras tracta del singular edifici que allotjà la Cambra obra de l’arquitecte Azemar i que fou enderrocat, davant el silenci general, el 1968. Enderrocament que es situa en un procés d’evolució urbanística de ciutat que des del punt de vista arquitectònic en aquells moments està intentant entrar en la “modernitat”. Falgueras fa un estudi del que fou l’arquitectura a Figueres durant aquells anys i en plantejar-se la pregunta – com molts han fet -  si calia conservar l’edifici d’Azemar com a peça important del patrimoni, la resposta que ens permet fer el treball de Falgueres, sense formular-la explícitament , és que en tot procés de reforma, modernització o engrandiment alguns edificis singulars han de desaparèixer. Ineluctable llei de vida per homes i per  edifics.
El capítol de Joan Armangué que clou el llibre ens parla de la complicada trajectòria “administrativa” de l’edifici de la Cambra, des de la seva construcció fins als contractes d’arrendament amb l’ajuntament   i les diverses utilitzacions de l'edifici posteriors a l’any 1939 fins arribar a l’enderroc.
 Però també ens parla  dels homes de la Cambra i del seu entorn social. És un interessant who was who que permet recuperar alguns personatges que foren clau en la vida econòmica, política i social de la ciutat i de la comarca i que per molts diverses circumstàncies el seu paper decisiu no ha estat reconegut, per dir-ho d’alguna manera, ni per uns ni per altres.
Lluís Mª Jordi
En diverses ocasions aquesta llacuna en la memòria col·lectiva d’homes significatius de la societat figuerenca, ha estat objecte de converses amb Joan Armangué des del dia llunyà en que ambdós varen intervenir a distints nivells en la recuperació de Joan Arderius, el veterinari polític republicà. Però també en les converses sorgí el tema que més enllà de la política hi hagué homes importants en aquells anys –  finals del XIX i primer terç del segle  de segle XX – als qui la ciutat devia record i un cert homenatge.  Homes com Cusí de Miquelet, Lluís Mª Jordi, Eusebi de Puig, Carles Jordà – aquest amb una biografia solvent i publicada – Raimundo de Falgas, Antoni Papell i un llarga llista que cal estudiar amb deteniment perquè foren ells que també varen ajudar a crear un Empordà ric, modern i amb projecció arreu de Catalunya.
Aquest llibre ens ajuda a conèixer millor aquesta comarca i la historia de les seves institucions, la seva economia i els seus homes.  
Eduard Puig Vayreda