dilluns, 24 de desembre del 2018

Exposició "Rafael Ramis, mestre vocacional"



Exposició Finestra a...


RAFAEL RAMIS, 

mestre vocacional
 

Del 15 de desembre de 2018 al 6 de gener de 2019
al Museu del Joguet de Catalunya
Carrer Sant Pere, 1 FIGUERES




Rafael Ramis Romans (Figueres, 1880-1936) va ser mestre, polític republicà i socialista, periodista, activista cultural, sindicalista, defensor del català i promotor del catalanisme.

Mestre vocacional, va començar la seva tasca com a docent al Col·legi Ramis de Figueres al costat del seu pare, Joan Ramis Reig. Després de la mort d’aquest, Rafael Ramis va assumir la direcció del centre i en va guiar la modernització. L’adaptació del Col·legi Ramis als nous corrents pedagògics va convertir-lo ben aviat en un referent com a impulsor d'un model innovador d'escola laica a Figueres. Així mateix, el centre va promoure i va normalitzar l’ensenyament en català.

El Col·legi Ramis va adquirir un gran prestigi educatiu a la ciutat i a tota la comarca. El 1921 l’escola de Ramis va passar a dir-se Col·legi Empordanès, denominació ja en català d’acord amb la llengua amb la qual es feien les classes. Durant l’exili de Ramis a París, a causa de la dictadura de Primo de Rivera, el Col·legi Empordanès va ser gestionat pel mestre Josep Pey, que ja treballava a l’escola.

Home de valors i ideals, mestre vocacional per a qui la política i la pedagogia eren activitats complementàries, Rafael Ramis va treballar al servei del republicanisme, del socialisme i del catalanisme. Malgrat tota la seva feina, la figura i l’obra de Ramis són poc conegudes.

Amb aquesta exposició de petit format d’alguns dels materials documentals del Fons Rafael Ramis Romans donats per la família al Centre de Documentació i Arxiu, el Museu del Joguet de Catalunya vol donar a conèixer la figura i la trajectòria de mestre de Rafael Ramis. L’exposició s’afegeix a l’aparició del llibre Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó, de Joan Armangué, publicat recentment per edicions Cal·lígraf per reivindicar Ramis i la seva obra.


Empordà (24.12.18)

diumenge, 23 de desembre del 2018

Ressenya del llibre sobre Rafael Ramis, Annals de l'IEE (2018)


Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos (AIEE), vol. 49 (2018)
HISTÒRIA, ART, MÚSICA, ACTUALITAT 

Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó
Autor: Armangué, Joan
Figueres, Edicions Cal·lígraf, 2018, 273 p.



Tot i que per a alguns figuerencs i algun empordanès el nom de Rafael Ramis i Romans pot ser conegut, el seu  nom és una nota a peu de pàgina a la història de la Catalunya contemporània. Potser la seva etapa a l’Ajuntament de Figueres, o tal vegada el seu vessant com a pedagog, o fins i tot la seva relació amb Dalí,   Miravitlles, Francesc Macià o Josep Pla, podria portar a la memòria el seu nom. Però el cert és que Rafael  Ramis és un gran desconegut i un nom oblidat dins la nostra història. 
El també figuerenc Joan Armangué, en la seva faceta d’historiador i escriptor, es va topar un dia amb aquesta  figura que, amb el temps, es va fer recurrent vinculada a diferents aspectes de la història de la capital   empordanesa. Amb l’aprofundiment en la recerca, Armangué va percebre la riquesa del personatge que anava, precisament, més enllà d’aquelles notes a peu de pàgina puntuals i que dimensionaven el personatge com una figura profunda i rica. En efecte, Rafael Ramis va ser mestre, periodista i activista cultural i també va tenir una dimensió política que el van portar a ser regidor republicà i socialista i tinent d’alcalde a  l’Ajuntament de Figueres, sindicalista i un gran promotor del catalanisme, sense oblidar en cap moment un aspecte fonamental de les seves conviccions com és el laïcisme convençut.
El resultat de les investigacions de Joan Armangué en diferents arxius (també entre la documentació de la família Ramis) és el llibre Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó, publicat per l’editorial figuerenca Edicions Cal·lígraf. El títol del llibre ja ens dona una idea de la polièdrica personalitat de Ramis, i el mateix Armangué indica que, “si volguéssim sintetitzar la personalitat i la trajectòria de Rafael Ramis en poques paraules, correríem el risc d’escapçar la profundidat i la riquesa de tot el que representa”. 
La lectura del llibre, d’una redacció rigorosa i tanmateix amena i didàctica, ens permet dimensionar la figura de l’intel·lectual que fou Ramis, i com la seves accions i compromisos responen en tot moment les seves conviccions i els seus valors. El seu laïcisme convençut el porten a manifestar-se públicament en contra de la vinculació del món eclesiàstic amb la cosa pública, ni que sigui en les participacions de representants municipals en cerimònies religioses. De la mateixa manera aquest laïcisme, sumat a la defensa de la llibertat de consciència i la igualtat entre les persones, el porta de manera inevitable a l’ingrés en la maçoneria durant el seu exili a París entre els anys 1923 i 1930 com a conseqüència de la repressió derivada de la dictadura de Primo de Rivera.
Tres van ser les ciutats que van acollir, preferentment, Rafael Ramis. La seva ciutat natal de Figueres, on es desenvolupà com a mestre i pedagog i també, en el seu vessant públic com a regidor a l’Ajuntament i, encara, com a president de Casino Menestral o promotor de l’Orfeó Germanor Empordanesa i periodista fundador i director de l’Empordà Federal.
Amb el cop d’estat del general Primo de Rivera l’any 1923, els regidors del consistori figuerenc van ser cessats i Rafael Ramis fou detingut i empresonat, com també ho foren altres ciutadans com Jaume Miravitlles, Martí Vilanova i Salvador Dalí, i després emprengué el camí de l’exili, que l’abocà a dificultats econòmiques, però també a un activisme constant i vigorós que el portà a ser un dels homes de confiança de Francesc Macià i a participar en els fets de Prats de Molló.
El retorn a Barcelona es produí el 1930, on continuaren les dificultats per a guanyar-se la vida i també aquella constant lluita social i cultural, en els eixos vitals del republicanisme, el socialisme (a la Unió Socialista de Cata- lunya i treballant per la unitat dels partits obrers) i el laïcisme. Però l’agreujament de la seva malaltia pulmonar condicionà la seva vida, fins a la mort el 3 de gener de 1936, amb tot just 55 anys.
El volum escrit per Joan Armangué ens permet recuperar una figura oblidada de la història (local, però, sobretot, nacional) i copsar la dimensió de la seva figura i tot l’entorn polític, social i cultural de l’època. De  manera encertada, Armangué ens ofereix, als apèndixs del llibre, un seguit d’articles de Ramis i sobre Ramis  que complementen el dibuix d’aquest figuerenc tant des de l’àmbit local com nacional i europeu.
Ramon Moreno

La presentació del llibre sobre Rafael Ramis, a Castelló d'Empúries, en un reportagte d'Empordà TV

La presentació del llibre Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó (Edicions Cal·lígraf), amb el periodista i escriptor Sebastià Roig, al convent de Santa Clara, organitzat per la Biblioteca Ramon Bordas de Castelló d'Empúries, en un reportatge d'Empordà TV (dia 20 de desembre de 2018)


Reportatge a Empordà TV




Afegeix la llegenda

dilluns, 17 de desembre del 2018

Mestres republicans empordanesos


Més enllà del posicionament ideològic dels mestres, la taula rodona amb David Pujol i Rosa M. Moret fou el marc per a parlar d’una etapa d’introducció dels nous corrents pedagògics, des de mitjans del XIX  fins a la Segona República. En paraules de Salomó Marqués «Tot aquest clima renovador viscut intensament pels mestres públics de les comarques gironines arribarà al seu punt culminant durant la República, quan les autoritats catalanes i, també, les del govern central, promulgaran les lleis necessàries i no escatimaran esforços econòmics per fer realitat el que se n’ha anomenat “La República dels Mestres”».
Molts foren els noms, des d'Antoni Balmanya fins a Josep Pallach, com a referents de la renovació pedagògica  impulsada des de l'Empordà, que els ponents destacaren per la seva contribució a l'educació.
Com a conclusió, des de la restauració de la democràcia s’han fet molts homenatges a alguns mestres republicans, sobretot, a pobles i, també, a iniciativa de comissions d’exalumnes, però, encara, ens resta pendent recuperar molts noms d'homes i dones, individualment i com a col·lectiu. Un deute públic que com a societat empordanesa els hi devem, pel seu mestratge i compromís pels nostres pobles i pel País.





divendres, 14 de desembre del 2018

A Girona, reivindicant la memòria de Rafael Ramis

La presentació del llibre Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó (Edicions Cal·lígraf), ahir, a la Llibreria 22 de Girona, acompanyat per Quim Nadal, fou el marc per posar d'exemple la militància activa, tant en l'àmbit polític, cívic, social i cultural, de Rafael Ramis i el seu combat pel catalanisme, el republicanisme i el socialisme. Després d'un llarg silenci, reivindicant la seva memòria per rescatar-lo de l'oblit.






Honorant els mestres

Article d'Eva Vàzquez a El Punt Avui (13.12.2018) sobre els actes del dissabte 15 de desembre al Museu del Joguet de Catalunya. A partir del llibre de Rafael Ramis (Edicions Cal·lígraf)) i de l'exposició de petit format que el Museu li dedica, honorem als mestres republicans empordanesos, amb David Pujol i Rosa Maria Guillamet. Una inicitiva per saldar col·lectivament el deute públic envers el mestratge i compromís de molts homes i dones, rescatant de l'oblit a molts d'ells, que feren possible la 'República dels Mestres'.





dijous, 6 de desembre del 2018

La política i l'acció transfronterera catalana a debat


Llegat Pasqual Maragall

Resum del seminari celebrat a la UdG (30 Novembre 2018 )


La Fundació Catalunya Europa ha presentat el seminari “La Política i l'acció transfronterera catalana a debat” amb la participació d’acadèmics i representants de diverses institucions públiques i sindicats amb l’objectiu de posar sobre la taula l’estat de la cooperació transfronterera a diferents escales.
El director del departament de Geografia de la UdG, Joan Vicente, i el President de la Comissió executiva de la FCE, Francesc Colomé han donat la benvinguda als assistents i ambdós han coincidit en la necessitat de reflexionar i aportar pensament en els moments actuals. Francesc Colomé també ha fet esment a l’informe publicat aquest any per la FCE “Europa en l’horitzó: Barcelona i Catalunya en l’articulació i la construcció europea” de Javi Martin que justament parla del pensament i l’acció de Pasqual Maragall en les relacions transfrontereres i en destaca l’actualitat de les seves idees sobre la necessitat de cooperar entre els territoris per sobre de les fronteres, just en els moments que estem vivint a Europa.
Mita Castañer, directora de la càtedra de Geografia de la UdG ha estat l’encarregada de moderar els ponents de la primera taula de debat: “La construcció d’un espai transfronterer a diferents escales”, amb l’objectiu de reflexionar i pensar com han de ser les relacions transfronteres en una escala intermèdia i quines sinèrgies i col·laboracions són necessàries en aquest marc europeu.
En aquesta taula ha intervingut Xavier Bernard-Sans, director de l’Euroregió Pirineus Mediterrani (EPM), que ha parlat del canvi estratègic que ha dut a terme aquesta institució, no només a través del canvi de seu física a Perpinyà, sinó també amb l’elaboració d’un nou full de ruta on es reforça la identitat euroregional i de més proximitat amb la ciutadania així com també l’elaboració d’una proposta més ambiciosa ampliant els àmbits d’interès a salut i biotecnologia, turisme, aigua i agroalimentari.
Bernard-Sans ha presentat l’EPM com una euroregió específica i d’un pes especial comparada amb altres euroregions i per això creu que és l’eina ideal perquè políticament des de Catalunya es pugui mirar més enllà i poder presentar-se a Europa amb més força, tant per número d’habitants com de PIB.
Acte seguit, Rafel Giménez Capdevila, responsables de projectes internacionals de la secretaria d’Afers Exteriors de la Generalitat ha presentat breument les novetats en polítiques de veïnatge a diferents escales en les que es treballa des d’exteriors actualment. També ha fet un repàs dels instruments jurídics creats per a la cooperació transfronterera, a partir del 1995 amb el tractat de Baiona i el 2006 amb la AECT (agrupació europea de cooperació territorial) que és la figura jurídica que permet construir els projectes concrets, com el que ha fet possible l’Hospital de la Cerdanya. Giménez Capdevila també ha presentat una comparativa en l’estructura institucional i administrativa entre Espanya i França per mostrar el diferent pes que tenen els ens administratius d’un estat i l’altre i les asimetries que posteriorment dificulten la cooperació.
Javi Martin, geògraf del dept. de Geografia de la UdG i autor de l’informe publicat per la FCE, ha destacat alguns punts exposats a l’estudi que ajuden a entendre el per què algunes d’aquestes idees defensades per Pasqual Maragall són encara vigents. En una segona part Martin ha presentat algunes idees i reflexions sobre el futur de la cooperació treballades des d’un punt de vista acadèmic, a partir d’uns gràfics que mostren l’asimetria en la cooperació transfronterera pel que fa a la participació de projectes europeus. Com a propostes de futur es planteja repensar el paper de les grans ciutats en el marc de l’Euroregió i en aquest sentit creu que des de Barcelona es pot tenir un paper i una veu més rellevant en temes de cooperació transfronterera. També a nivell d’Eurodistricte s’hauria de plantejar si cal un reglament que li doni un reconeixement i que defineixi com s’ha d’articular i pugui resoldre problemes diaris en els que es troben els municipis transfronterers com el transport o la seguretat.
Treballant en el mateix nivell que l’Eurodistricte s’ha donat peu a la taula de debat següent “Del bulevard dels Pirineus a l’eurodistricte: present i futur de la cooperació transfronterera a les comarques gironines” amb Joan Armangué, delegat de la FCE a l’Empordà com a moderador. Ha obert el debat Josep Puigbert, director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, que ha parlat de la  complexitat habitual de funcionament dels organismes que es creen, com és el cas de l’eurodistricte, i la necessitat de repensar en una gestió més eficaç així com una voluntat política de tirar endavant aquesta cooperació. També ha fet esment d’alguns problemes en els que es troben diàriament els municipis i habitants de territori transfronterer, un dels casos més paradigmàtics és els dels bombers d’una banda i l’altra de la frontera, que tenen grans dificultats per cooperar en l’extinció de focs fronterers.
Tot i aquestes dificultats, Puigbert afirma que cal pensar la frontera com un espai d’oportunitats. En l’actual Europa dels Estats, diu Puigbert, la zona transfronterera és la “zona zero” i això implica abandonament davant dels problemes que sorgeixen: “desapareixen les fronteres físiques però sorgeixen les barreres o fronteres administratives”.
Segons Puigbert seria necessari un règim que es pugui aplicar per totes les parts transfrontereres europees. Cal fer una diagnosi de problemes, i posar solucions creant uns estatuts propis, que evitin canvis dràstics entre un costat i l’altre de la frontera.
El segon ponent de la taula, Pierre Place, president del Consell Sindical Interregional Pirineus-Mediterrània ha parlat de la perspectiva social d’aquesta cooperació transfronterera a través de les organitzacions socials i sindicals com és PIRIMED. En primer lloc ha fet una descripció de l’organisme que representa i del perfil de l’assalariat transfronterer, que és diferent depenent del costat de la frontera.
També ha fet una valoració de la situació actual de l’assalariat a nivell d’Europa, denunciant la precarietat que en part es genera amb el “dumping laboral” i la necessitat de redreçar aquest fenomen perquè tothom jugui les mateixes regles del joc. En aquest sentit ha explicat un projecte europeu en el qual PIRIMED en forma part amb l’objectiu de fer un estudi a fons sobre la situació transfronterera pels treballadors i elaborar un document de propostes concretes que puguin facilitar i millorar-ne la mobilitat sense que això impliqui una precarietat social.
Finalment, l’Alcaldessa de La Jonquera, Sònia Martínez, ha reiterat bona part del que Josep Puigbert ja havia avançat sobre els problemes en els que es troben sovint des de l’àmbit local amb la cooperació transfronterera i la necessitat clara d’una voluntat de les persones i des de la política per dur a terme aquesta cooperació. En aquest sentit, posa com a exemple d’èxit en cooperació transfronterera el projecte del Museu de l’Exili tot i les dificultats en les que s’han trobat. Martínez creu que a nivell local es fa força feina en projectes interregionals que serveixen sobretot per fer aquest intercanvi necessari a banda i banda per conèixer-se, però perquè això passi cal primer de tot voluntat. Ha esmentat alguns dels problemes diaris en els que es troben municipis com el seu, com el del transport escolar o les comunicacions i la necessitat de buscar una solució conjunta.
Per cloure la jornada, Jaume Feliu, el delegat del rector pel territori de la UdG, ha fet unes paraules de resum i tancament, en el que tots els participants han acordat la necessitat i importància d’aquest tipus de debats per tal de treballar conjuntament des de diferents àmbits (administració, entitats socials, universitats, etc.) i poder donar l’espai per les reflexions, detectar problemes i aportar solucions. En aquest sentit, tant des de la Fundació Catalunya Europa i com des de la Universitat de Girona han afirmat que és un tema d’especial interès en el que continuaran treballant.



divendres, 23 de novembre del 2018

Rafael Ramis a Barcelona

Rafael Ramis visquè 5 anys a Barcelona, després del seu retorn de l'exili a París. Uns anys, entre mitjans de 1930 i 1935, amb una intensa activitat política i sindical. Ara, després de 82 anys de la seva mort, el llibre que relata la seva vida i trajectòria es presentà a Barcelona, en el centre cívic Golferichs, davant un nombrós públic. A l'acte, m'acompanyà Montserrat Tura.







dijous, 15 de novembre del 2018

Tertúlia a Garriguella

Aquest vespre, a la Biblioteca de Garriguella, a partir de la presentació del llibre Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó, animada tertúlia amb els assistents, acompanyada d'un bon vi blanc de Garriguella, sobre l'abans i l'ara de diversos aspectes de la vida política, social i cultural de l'Empordà i del País.






dimarts, 13 de novembre del 2018

Parlant de Rafael Ramis a Ràdio Vilafant

Al programa Quin Matí de Ràdio Vilafant, Laura Vinuesa m'entrevista amb motiu de la publicació del llibre Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó. La podeu escoltar en aquest enllaç. 



diumenge, 11 de novembre del 2018

Tertúlia a Darnius

Ahir, a Darnius, presentació del llibre Rafael Ramis 81880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó, amb una tertúlia molt participada per la gent del poble que ompliren la sala.









dilluns, 5 de novembre del 2018

92 anys dels Fets de Prats de Molló al MUME

Ahir, amb motiu dels 92 anys dels Fets de Prats de Molló, al Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera, presentàvem el llibre Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó, reflexionant sobre aquests i recordant la implicació dels empordanesos: Rafael Ramis, Martí Vilanova, Met Miravitlles i Josep Bordas de la Cuesta. Un acte que, també, obrí un debat i un intercanvi d'idees, des de posicions diferents, que va ser molt positiu i enriquidor.








Diari de Girona (5.11.2018)

diumenge, 4 de novembre del 2018

Rafael Ramis i les paraules d'Anna Teixidor


Intervenció d'Anna Teixidor i Colomer a l'acte de presentació del llibre Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó (Auditori dels Caputxins de Figueres, 21 d'octubre de 2018)

_______________________________________________________________


[i n t r o d u c c i ó]

Més que una oportunitat de negoci editorial, aquest llibre és un acte ciutadà, de reivindicació de la memòria col·lectiva i de reparació moral. Ja m'entendreu perquè ho dic.

D'entrada, us haig de fer una primera confessió. I és que a mi m'hauria agradat escriure aquest llibre o, més ben dit, estudiar qui era en Rafael Ramis. De fet, vaig fer un primer intent quan treballava la monografia d'Empordà Federal. Ell era un dels membres de la redacció fundacional i apareixia jove i guapo en la única fotografia que s'ha conservat d'aquells anys.

Recordo que vaig conèixer la Maria Teresa Ferran, una de les netes d'en Rafael Ramis, i vaig estar a la casa familiar a Pau remenant papers. Va ser un projecte d'aquells que et queda en una carpeta a l'espera de tenir temps.

Per això, aquest llibre ha suposat un retrobament... i que agraeixo infinitament a en Joan que l'hagi fet.

M'ha ofert la possibilitat de conèixer el personatge i la seva dimensió. Ja intuïa que era un activista social, un home inclinat a les lletres, un patriota però no m'esperava que hagués posat la seva empremta en tantes entitats públiques i privades ni tampoc el paper que va tenir en el complot dels Prats de Molló o, fins i tot, l'amistat amb Josep Pla i Adi Enberg que per mi era totalment inèdita.





[ j o a n a r m a n g u é ]
Joan Armangué ens presenta un Rafael Ramis en tota l'extensió de la seva vitalitat, la seva dedicació pública i la seva obra política, periodística i social. A través seu, projecta el figuerenc d'ideari polític però també l'home.
L'autor ressegueix amb detall qui va ser, què va fer i quina importància va tenir en la vida política figuerenca, empordanesa, de l'exili, de Barcelona i del país.
Però abans de parlar de Ramis, deixeu-me parlar d'Armangué.
La mirada historiogràfica canvia amb el pas del temps, com canvien les preguntes que cada generació es fa sobre el passat, preguntes que cada generació pot anar canviant amb el pas del temps. 
 
Per als nascuts en la foscor del franquisme, el republicanisme empordanès del primer terç del segle XX fou una inspiració, un referent dels valors que havia de guiar la construcció democràtica. 
 
En aquest sentit, crec que per ell, per en Joan Armangué i per la seva generació (aquells que varen escriure els anys vuitanta un nou Empordà Federal amb la implicació de periodistes com Jaume Guillamet), aquest llibre suposa part d'aquest compromís de mirar enrere però també de reparar moralment els que han precedit activament. 
 
Deixeu-me, anar una mica més enllà. Aquest llibre parla de Ramis però crec que també parla de Joan Armangué. Un, en la Figueres d'abans de la guerra i, l'altre, el de la Figueres democràtica. El primer s'implica en política abans dels anys vint; el segon, en l'últim quart del mateix segle. Un pot ser hereu de l'altre.
De fet, ja hi ha una primera declaració d'intencions de Joan Armangué amb el llibre que va publicar l'any 2015: "Gent de l'Empordà" on curiosament, i això ja ens ho explicarà ell, no tracta de Rafael Ramis. 
 
Allà però ja mostra un interès per la recuperació de noms propis de la nostra memòria col·lectiva. 
 
De fet, en Joan té una virtut envejable i necessària en aquests moments: tenacitat per mantenir aquest projecte i temps i lucidesa, en la seva maduresa, per culminar-ho i millorar el coneixement que tenim de la nostra memòria col·lectiva. 
 
És un llibre amè, divulgatiu, de lectura entretinguda, que es pot llegir d'una tirada però també és la feina de moltes hores de dedicació continua, de buscar fonts, de trepitjar arxius, de conversar amb la família, de recuperar memòria oral. 
 
Per això, crec que en el fons aquest és un llibre de vocacions polítiques. Ens podia semblar que el Joan Armangué polític havia plegat però crec que s'hi fa sentir en aquest llibre. 
 
Ens pot semblar que el polític ja no hi és però jo crec que fa política real recuperant aquests noms propis. Ja no de les paraules sinó de les accions. Per això, trobo a faltar més polítics en aquest sala, més representació institucional. No només com a suport institucional sinó com a respecte a la dignitat de personatges de Rafael Ramis que van contribuir a la política municipal, potser des d'altres perspectives polítiques, però amb el mateix compromís. Més enllà de les sigles polítics, es tracta d'actes ciutadans, de reconeixement i homenatge a aquells que van contribuir al bé comú i van fer que, en un moment, Figueres tingués un parc-bosc (tot i que Ramis s'hi oposava en les circumstànies que es va dur a terme) o una Rambla de les dimensions que tenim. 
 

[ r a f a e l r a m i s ]

No podem entendre Rafael Ramis sense conèixer el context amb què neix. Ens hem d'imaginar la Figueres d'abans de la guerra. Es portaven pocs anys amb en Josep Puig Pujades. En Ramis era tres anys més gran. Formaven part d'una mateixa generació juntament amb en Josep Baró (que treballava a l'ajuntament), els llibreters Francesc Batet i Francesc Canet, el farmacèutic Joaquim Cusí, l'herbolari Abdó Ventura, Francesc Campà i els sastres Josep Puig Pujades i Marià Pujulà que seran els que marcaran més políticament. Joves d'una mateixa generació, dedicats a diverses professions que formaven part de la burgesia comercial figuerenca.

Són ells els que van projectar com havia de ser la Figueres des de les pàgines d'Empordà Federal: la dels bells mercats, la del parc-bosc, la de la reforma de la Rambla, la del clavegueram, la que batallava per recuperar noms públics (Narcís Monturiol, Abdó Terrades, entre altres), la que va donar suport a un jove Dalí... Són ells els que celebren el 14 de juliol, la caiguda de la Bastilla de París, donen suport a la causa aliadòfila durant la Primera Guerra Mundial, creuen fermament en la República.

El primer quart de segle XX, són ells els que projecten la Figueres republicana que queda en parèntesi per la dictadura de Primo de Rivera i que materialitza a partir de la dècada dels trenta però que la guerra estronca i, després, amb la dictadura comença un gran hivern.

En Ramis no va viure a primera línia aquesta Figueres republicana perquè la deixa el 23 i quan torna, a la dècada dels trenta, s'instal·la a Barcelona. Per tant, "rambleja" esporàdicament malgrat que manté el contacte amb en Marià Pujulà, amb en Josep Puig Pujades... però estic segura que hi tenia l'orella posada com evidencia la seva presència en els homenatges i festes que s'hi feien.

Deixeu-me posar l'accent en alguns dels aspectes que considero clau de la seva trajectòria pública.

EL DEL CIUTADÀ
- La seva provada vocació per l'ensenyança des de la laïcitat i un interès per la renovació pedagògica. Al Col·legi Ramis era escollit per les famílies més obertes i progressistes de la ciutat que hi portaren els seus fills: els Dalí, els Miravitlles i tants d'altres. Aquell col·legi, va esdevenir una institució no pública sinó ciutadana.

EL DE L'ARTICULISTA
Ell és el primer director d'Empordà Federal, i col·laborador Justícia Social, l'òrgan de la USC, on fins i tot hi trobem algun article de Carles Fages de Climent.

Sobre el seu caràcter:
- Joan Desclot, pseudònim de Josep Domingo Pujol, "herculi, recte i agressiu. Ni una claudicació. Ni una rialleta d'afalac. És el primer polemista figuerenc: la seva ploma i la seva dialèctica són armes formidables de doble fil, que atrauen l'adversari per a esmicolar-lo". Aquesta manera d'escriure també denota un caràcter que no es doblega com veurem quan marxa a l'exili.

Sobre la decepció durant la seva estada a París:
la decepció en veure que el 14 de juliol se celebra amb balls, fanalets i borratxeres. "Qui m'ho havia de dir que en el mateix París, passaria aquella diada que, de tota ma vida, havia mirat com la de la llibertat, sense sentir, ni per casualitat, una nota de la Marseillaise?" (9 d'agost de 1924)

EL DEL COMPROMÍS POLÍTIC
- Comença alineat amb UFNR.
- El seu compromís va girar a l'entorn de tres eixos: republicanisme, socialisme i catalanisme.
- però més tard es converteix en primer regidor socialista de l'Empordà i participa fundació Unió Socialista de Catalunya. A mi encara en costa entendre perquè se'n va de la UFNR?

He trobat unes línies al periòdic Renovació Social que potser ho confirmen:
"Acostumo a fer poc cas d'apreciacions més o menys verinoses a que sovint dona lloc la meva manera d'actuar"
"Si ambicionés d'escalar llocs preeminents hagués tinguts, ocasions magnífiques se m'han presentat per a satisfer-les, sense deixar de pertànyer al Partit nomenat republicà-nacionalista. Això, les sargantanes, que rondinen per penyes i tertúlies, ho saben tan bé com jo".
"Els qui hem iniciat la constitució del Grup Socialista [...] hem hagut d'anar-nos-en (dels republicans nacionalistes) perquè ara que el temps corre de pressa i va acostant-se l'hora de que imperi la justícia, va imposant-se la necessitat d'una renovació, dels senyors Esteves, a qui sols preocupa el seu benestar".

Creia que els republicans nacionalistes eren uns burgesos i que el canvi social havia d'anar més enllà. Per això, penso que era un rebel, un inconformista, que no volia ser un burgès... en definitiva, era un home amb vocació política però no era un home de partit, no tenia interès en satisfer els interessos d'altres.

- Quan es produeix el cop d'Estat de Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923, ell amb un altre regidor Francesc Guillamet Naspleda es mantenen ferms i voten en contra de capitular davant del nou dictador. Finalment, tot el consistori és substituït per homes afins al nou règim polític. Però, en aquell moment són víctimes de la repressió política. Pateix registres, va estar detingut i empresonat.
- Ramis va fugir i es va amagar durant uns dies. El 30 de novembre de 1923 se'n va a l'exili.
- A l'exili coincideix amb dos figuerencs més que arriben més tard: Martí Vilanova (novembre 1924) i Jaume Miravitlles (maig 1925)
- Va formar part de l'Estat Major de Francesc Macià que havia organitzat la invasió de Prats de Molló. Després del fracàs, ells tres van ser dels pocs que van continuar a París.
- Quan torna a Catalunya, li costarà resituar-se en la nova situació política.

En tot cas, Rafael Ramis té diversos mèrits.

- Per mi, un dels més rellevants és el del compromís polític sense complexes, el de votar per convicció i no pel seguidisme polític de la línia del partit.
- L'altra, és el de la vocació ciutadana que parteix de la seva vocació com a mestre. Coherència d'ideals, activista social. Deixeu-me quedar amb una cita que ho exemplifica. A propòsit de la inauguració de la biblioteca de Figueres, deia:
"No n'hi ha pas prou de bastir un edifici i omplir-lo de llibres bons. Cal també crear ciutadans capaços d'entendre'ls bé".
"Crear ciutadans capaços d'entendre" és el que fa tanta por ara, i també durant els anys trenta.

[ c o n c l u s i o n s ]
Sabeu que durant la dècada dels anys vint, Josep Puig Pujades va llançar la idea de crear un panteó dels il·lustres empordanesos que reivindicaven les gestes d'homes com Ramon Muntaner, Narcís Monturiol, Abdó Terrades. En aquesta llista selectiva i acurada hi hauríem d'incloure també el nom d'en Rafael Ramis. 
 
I, en aquest sentit, hauríem de decidir com l'homenatgem. El primer pas ha estat aquest acte de reivindicació d'en Joan Armangué amb una biografia que doni a conèixer el personatge, que posis els punts sobre les í. 
 
El següent pas és que formi part del nostre nomenclàtor i, tot seguit, continuar amb la tasca d'en Joan. Treballar personatges coetanis per conèixer la significació d'en Rafael Ramis però també el moviment socialista del primer quart de segle. Ens cal una biografia del castelloní Josep Bordas de la Cuesta, que també va participar als Fets de Prats de Molló, però també d'en Martí Vilanova, un nom que també fa molt de temps que ha caigut en l'oblit, potser per la seva mort prematura. Com la d'en Ramis que també va ser prematura. Va morir als 55 anys.
En el fons, crec que a en Rafel Ramis no li hauria agradat viure els següents anys. No només veure com s'enfonsava la República que ell va contribuir a construir sinó la desfeta moral i econòmica que va suposar la llarga postguerra. 
Deixeu-me acabar amb unes línies escrites per Puig Pujades. En Ramis mort quan ell està a la presó arran dels fets d'Octubre i evoca l'amic, el polític i l'home i deia que quan van conèixer que havia mort:
van sentir l'emoció de què un tros de nosaltres mateixos, del nostre passat lluminós, del present tèrbol i de l'esdevenidor incert, s'havia mort també... " i segueix més avall: "En Ramis, l'amic, era dels que no t'abandonàvem mai, passés el que passés i fos l'hora que fos".

En una nota del novembre de 1930, quan Ramis tornava de l'exili, referia a la gent als republicans nacionalistes i deia:
"Coreligionaris ens podem dir, ja que tots som bons republicans, bons catalanistes i fervents partidaris duna renovació social cada dia més necessària"
"Encara que els temperaments ens separen aparentment, ja ens trobàrem sempre que de Catalunya i de la dignitat humana es tracti" (11 de juny de 1931)